Capítol I - La Incertesa

Un noi contempla el seu ordinador embadalit. El color nítid de la pantalla se li reflexa a les ulleres de pasta, i tot i que de tant en tant es perceb un suau parpelleig de colors vius, el noi no aparta la mirada.

De cop, mou frenèticament el ratolí, pensant que pot ser així es tornarà a carregar de bateria, o que li respondrà com ell espera. Els moviments, cada cop més agressius, no semblen ajudar al noi, i desesperat, obre un calaix i en treu dues piles. S'afanya a col·locar-les al ratolí. Un cop ho aconsegueix, respira més tranquil, tot i que sembla que alguna cosa encara el neguitegi. Recolza l'esquena contra la cadira, fa un parell de respiracions profundes, medita i es prepara mentalment pel que ha de fer. 

Un sorollet agut i penetrant el descol·loca. És la senyal del xat IRC, pensa, i es comença a impacientar. Mira a la pantalla, i comença a tornar-se pàlid, sap que encara no té els resultats que esperen. 

<<RGB>>: Ho has aconseguit?

<<ASCII>>: No...

<<RGB>>: Afanya't, tens 22 minuts.

<<ASCII>>: Potser necessitaré més temps.

<<RGB>>: 22 minuts, no ens fallis ASCII.

El noi es col·loca bé les ulleres de pasta amb un gest característic, una gota de suor freda li regalima esquena avall, i tot i saber de quant temps disposa, fa una ullada ràpida al seu rellotge Casio atrotinat. Les onze i trenta-nou, es posa nerviós, acaba de perdre un minut inútilment. Inspira profundament per tercer cop en aquella nit tant llarga, i es posa a teclejar a una velocitat digne de una recepcionista americana dels anys seixanta.

Errors, i més errors, és l'únic que n'ha extret des de que ha mirat el rellotge. Es comença a donar per vençut, no troba la sol·lució, no sap com extreure més parts del codi font sense deixar rastre, porta massa hores davant d'aquella pantalla i necessita fumar. Remena papers, cables, i d'altres objectes que té sobre el seu petit santuari on s'asseu unes disset hores al dia. Finalment el troba, i mentre treu el paper de liar, el meteix soroll molest d'abans el destorba. És el xat IRC, i sap que és massa tard, que no ho aconseguirà. Mira el seu rellotge per últim cop, les onze cinquanta-nou, i derrotat, aixeca el cap el sorpren una frase que no espera de cap manera.

<<RGB>>: Has estat acceptat.

<<ASCII>>: Però... si no he aconseguit obtenir més que dades insignificants del codi font, només paquets de dades dissolts, que no ens serveixen per res. 

Al moment que va teclejant se n'adona d'un fet insòlit, un fet que li havia passat desapercebut amb l'estrés i el cansament que arrosegava des de feia una setmana. Una petita finestra, o un terminal com li agradava anomenar-les el noi de les ulleres de pasta, s'havia obert a l'esquerra de la seva pantalla, i un missatge breu hi apareixia: "Congratulations, you can read the code: 782388012N-X21". Ràpidament, el noi obre l'IRC, i tecleja el codi, tot esperant resposta.

<<ASCII>>: Codi: 782388012N-X21.

<<RGB>>: Ho sabem, aquest codi te l'hem enviat nosaltres a les onze i cinquanta-nou.

<<ASCII>>: Així no l'he desxifrat?

<<RGB>>: No el podies desxifrar, ens interessava valorar la teva capacitat per intentar-ho, la teva forma de pensar. I ens has sorprès gratamanet.

<<ASCII>>: No ho acabo d'entendre, he dexifrat molts codis, he rebentat moltes webs, he entrat i obtingut el que he volgut sempre que m'ho he proposat. Per què he sigut incapaç? Perquè després d'una setmana treballant-hi, no he pogut ni tant sols obtenir una línea sencera de codi?

<<RGB>>: Perquè aquest codi no ha estat produit o generat amb un ordinador.

<<ASCII>>: Com pot ser possible?

<<RGB>>: Hem de parlar de moltes coses, et convoco d'aquí dos dies, a Barcelona, rebràs nova informació, a través d'una carta segellada que portarà una empresa de missatgeria al teu pis, hauràs de confirmar que ets tu, i ja saps que no ens serveixen firmes o DNIs, prepara la teva mostra de genoma, ja coneixes el protocol.

<<ASCII>>: És necessari? Vaja... ja sé que si. Estic impacient.

El noi de les ulleres de pasta, tanca el xat amb un clic suau. Una extranya sensació li recórrer el cos. No és la felicitat que havia sentit altres cops, o la descarrega d'adrenalina quan aconseguia allò que molts havien deixat per impossible. Es tracta d'una sensació nova, la incertesa. 

De petit, aquesta vaga sensació d'incertesa l'havia colpejat algun cop, però des de que va tenir unes mínimes nocions de matemàtica, lògica i informàtica, havia desaparegut completament. Ara tornava a evocar aquella sensació incòmode, de no saber què passa exactament, o què passarà en un futur pròxim.

La incertesa, un mal necessari per el creixament de les societats? Així és com s'anomenava el treball que aquell noi de disset anys, ulleres de pasta i mirada inexpressiva va presentar davant de més de cinc-cents especialistes de tot el món a la Universitar d'Oxford. Ell sabia que era un tràmit necessari pel que havia de passar si volia gaudir d'una beca en recerca informàtica, la suma de la qual, podria arribar a ser incalculable. 

Des de feia ja uns anys, després de la tercera guerra mundial, als inicis del 2058, hi havia una certa pressió per part dels estats membres del que en van anomenar l'Aliança Occidental (ALOC), per tal de buscar noves promeses, i becar-les perquè treballessin per evitar les desgràcies originades per la guerra. La guerra biològica ja era un fet constatat, i l'eliminació de més de noranta per cent de la població mundial, malauradanment també. Alguns historiadors van anomenar aquest fet tant trist i inexplicable, la taxa de l'estupidesa del poder.

Segons sembla, tot i que la informació que se'n té es difusa i inexacte, tot va començar amb la guerra econòmica entre la Xina, els Estats Units i Brasil. Dues potències en un moment de creixement econòmic molt gran i el bressol del capitalisme volent-les controlar. Els governs xinesos de la dècada dels 20, van establir relacions dialogants amb les altres potències amb creixament, fet que va establir per primer cop en la nostra història, una opa econòmica regional, o tal com pregonaven els diaris de l'època "La Xina ha comprat l'economia de l'Índia, Filipines, Taiwan, Vietnam i Indonesia." I tot i que ara les opes econòmiques regionals ja estan regularitzades, i molts reinvindiquen que els grans estats intercanvien economies i països com si del Risk es tractés, en aquella època va arrosegar molta polèmica aquest fet.

Estats Units, en canvi, es va quedar la gran majoria d'estats àrabs amb petroli, tot i que no comptaven que una guerra com la que esdevindria al cap d'unes dècades, acabaria totes les reserves de la Terra a nivell continental. I Brasil, per la seva part, es va quedar amb tota l'Amèrica del Sud. Europa per la seva part, va firmar un seguit de tractats, coneguts com els "Tractats d'Oslo", on es prohibia i blindava la aleshores anomenada Unió Eropea. Ens els Tractats d'Oslo s'establia que Europa no perticiparia de les opes econòmiques regionals, ni a nivell intrafronterer, ni extrafronterer. 

A finals dels anys 30, la Terra estava dividia en quatre grans poders econòmics. Europa, Estats Units, Xina i Brasil. I com s'ha estudiat posteriorment, quan el poder està tant concentrat, es molt fàcil que es generin tensions que desemboquin en una guerra. I de fet, en això consitia la beca que van otorgar a aquell noi de disset anys, ulleres de pasta, mirada inexpressiva i cabell curt i fosc. De ben petit en els Controls Genòmics Primerencs va destacar en lògica i matemàtiques, i en concepció social. Als deu anys, quan va accedir al Zènium, el pas intermig entre l'educació necessaria, i el desenvolupament acadèmic específic, va establir patrons matemàtics entre comportaments econòmics i tensió generada pel poder. En aquells dies de por, temor i amb la guerra que feia tant poc que s'havia acabat, totes les potències volien aquell nen que van començar a anomenar "Gènic". 

Després de dures negociacions amb la poca família que li quedava, el seu avi el qual la guerra l'havia deixat molt tocat, van accedir a inscriure'l a Oxford, que presumia de ser el millor bastió acadèmic d'Europa, i un dels llocs amb menys contaminació biològica de la guerra. 

Al cap de set anys, en Gènic, havia avançat tant en la seva formació acadèmica, que se li va proposar d'optar a una de les beques, quan el més normal era donar la opció a aquells que duien uns vint anys avançant acadèmicament. El nen prodigi s'havia fet gran, i sense un sol punt de vacil·lació, prsentava el treball que li donaria la beca que dessitjava, ja que amb ella, podria estudiar sense restriccions el que anhelava des de que va tocar el seu primer ordinador, el que feia poc que havien anomenat Gènetica Informàtica.

Aquell noi que sis anys enrere no havia vacil·lat, no havia sentit cap mena de temor, no havia dubtat ni un sol instant, ara seia a la seva cadira magnètica, destrossat. S'havia passat una setmana investigant, lluitant, fent servir tot el seu potencial, per descobrir una cosa que era impossible que descobrís. La incertesa l'envoltava per tot arreu, no sabia on mirar, ni què fer. Ni tant sols què creure's. Com podia un codi informàtic, no haver estat generat amb ordinador. No entenia res. De cop es va observar la ma, i el petit paper de fumar esperava que l'omplissin. Va rebuscar una mica per sobre la taula, i quan va trobar el tabac, un plaer que molt pocs podien assaborir degut a les destruccions biològiques de la guerra, doncs tant sols en quedaven unes dues o tres espècies diferents, i s'havien de cultivar en ambients estèrils. En va agafar aproximadament un gram, i el va enrotllar amb una tècnica excepcional, se'l va posar entre els llavis, i amb un gest imperceptible va activar un encenedor dels d'abans, que encara anava amb gasoil, i es va encendre aquell cigarret, preguntant-se encara, què era aquella Incertesa que l'envoltava.