El noi d'ulleres de pasta, seia a la seva cadira magnètica tot esperant impacient el missatge segellat que la nit abans li havia estat promès. Cada trenta segons mirava la pantalla del seu ordinador, tot esperant que el so diàfan del seu timbre el fes saltar de la cadira. Els minuts passaven, i el missatge no arribava. Ell, per la seva banda, ja havia preparat degudament la mostra de genoma que l'acreditava, la firma recorrent de l'època. Després de la Tercera Guerra Mundial, havien proliferat els visats falsos, les acreditacions robades, i les xarxes il·legals que es beneficiaven del gran cataclisme institucional i burocràtic que havia colpejat tan durament les societats modernes. Des de feia uns nou anys, la mostra de genoma, era imprescindible per realitzar qualsevol tasca. Des de gestionar els comptes bancaris, a fer transaccions, comprar béns d'alta qualitat, o portar espècies, ja fóssin d'animals o plantes, d'un espai habitable a un altre. I, la correspondència segellada, era una d'aquestes activitats que requerien de mostres genòmiques.
El pot de vidre estèril, amb els 3 mil·lilitres de sang seguia reposant sobre l'escriptori d'aquell noi de cabells curts, i barba incipient. Ja cansat de contemplar el petit rellotge digital situat al bell mig de la seva pantalla d'ordinador, en Gènic va començar una de les activitats que més hores del dia li omplia; pensar.
La conversa amb aquell estrany personatge que gaudia d'un seudònim adequat a un dels codis informàtics més utilitzats antigament pel que fa al disseny i a la fotografia, l'RGB (Red Green Blue), li seguia rondant pel cap, intentant extreure totes i cadascuna de les línees de diàleg que havia establert amb ell. Com podia ser que un codi informàtic no fos produït per ordinador? Què volien dir aquelles enigmàtiques paraules? Massa desinformació li sobrevolava els pensaments, i aquell estat d'incertesa el preocupava, el posava nerviós.
Ja duia més de seixanta-set minuts assegut en aquella cadira, i el timbre seguia sense sonar. De cop i volta, es va aixecar de cop, pensant que si la sang li fluia per tot el cos, i activava el seu potencial motor, les idees s'aclararien a poc a poc. Aquest mètode l'havia ajudat quan preparava els seus estudis a Oxford. Quan es saturava, o es veia incapaç d'avançar, es posava dempeus, i sortia a passejar per el campus. Un dels pocs espais que es mantenia quasi intacte després de la guerra, ja que una gran estructura de metracrilat l'envoltava per tots costats, una verdadera obra d'ingeneria i arquitectura moderna, ja que els més de dos quilòmetres quadrats del campus quedavan completament coberts de forma hermètica per aquella estrambòtica bombolla de plàstic.
Els passos ressonaven per l'estudi, i tot i el seu esforç per treure'n l'entrellat d'aquelles converses, no es veia capaç d'avançar. De cop, i provocant-li un sobresalt important, aquell so que feia gairabé una hora i mitja que esperava el va fer tornar a la realitat. Es va moure de forma àgil fins l'intercomunicador, i sense dir cap paraula, va activar el so per saber de què es tractava. Van passar uns segons abans no va sentir la veu greu, i poc habitual del transportista que preguntava:
- Heracles de Ginebra? Li portem un paquet segellat que necessita comprobació genòmica per ser entregat. Prepari la seva mostra, té dos minuts.
En Gènic va deixar passar uns segons abans no va accionar l'obertura de la porta principal, que donava entrada a l'espai de desesterilització de casa seva. Des del marc de vidre i metacrilat va observar com entrava aquell home d'uns trenta anys, de pell fosca i somriure protocolari. Duia una túnica blava, amb l'identificatiu de l'empresa GMD (General Mail Distribution), a sota un nom, Zeus de Luxemburg.
A poc a poc, i de forma cautelosa, l'home es va anar apropant fins a la finestra rera la qual l'esperava en Gènic, i va esperar degudament a que l'intercanviador s'accionés. Al cap de dos segons, la il·luminació d'una petita pentalla l'avisava que podia retirar la mostra de genoma, que va retirar amb cautela, i va introduir-lo dins una petita màquina detectora. Dos segons més, i la comprovació era correcta.
- Gràcies senyor Heracles de Ginebra, aquí té el seu paquet. Que la vida li sigui profitosa.
En Gènic va fer un lleuger moviment de cap, tot indicant on era la sortida, i va reproduir mentalment la frase "Que la vida li sigui profitosa", eslògan de l'última campanya de sensibilització sobre la importància de la preservació de la línea genètica de l'homo supremus portada a terme pel govern actual d'Europa. Va agafar el paquet amb les dues mans, i va prèmer el botó per tornar a tancar la porta exterior. Amb moviments àgils i lleugers es va plantar davant de la taula de treball, al costat del seu escriptori, i va obrir aquell sobre de color magenta.
Dins, hi va trobar una clau antiga, metàl·lica, de sis dentetes i amb el nombre sis marcat en ambdós costats. Juntament amb la clau, va trobar una nota de petites dimensions, escrita a mà, pràctica poc habitual i en desús des de feia més de trenta anys, bàsicament per la impossibilitat de trobar bolígrafs o altres estris que utilitzessin tinta per escriure. En Gènic va llegir la nota degudament, semblava un poema, o una narració breu.
Per a Heracles de Ginebra,
Oh gran amic! Ens complau convidar-lo,
tot esperant un sí rotund com a respota,
sempre i quan no sigui massa tard, a la nostra humil festa.
Esperem que sàpiga apreciar aquesta invitació,
sabent que podem comptar amb vosté,
tot i que deu tenir moltes preguntes,
a les quals donarem tota resposta.
Rebrà més informació a l'anvers d'aquesta nota.
És l'home el que conforme les idees?
No. Són les idees les que formen els homes.
Per tal de que res el pugui sorpendre
estigui sempre alerta,
res ni ningú és de prou confiança,
i molt menys d'intenció clara,
les persones són incertes
les idees sempre fermes.
El lleguatge utilitzat era poc comú, sonava poc precís, maldestre. No esperava això d'aquella gent que l'havia tingut tant de temps esperant. Llavors un reguitzell de preguntes van començar a rebotar-li dins del cap. Aquella nota tan estranya, era només això, una nota? Què volia dir tot allò de les idees i els homes, filosofia barata? I confiar, amb qui no podia confiar? Ràpidament va girar la nota, i va trobar unes coordenades, escrites a ordinador, i perfectament impreses sobre el paper de color cru. Llavors... perquè una cara estava escrita a mà?
Tot allò negitejava a en Gènic, no era normal, o si més no, ell no estava habituat a aquell llenguatge. Durant un breu instant de temps, una fracció de segon quasi imperceptible, la idea de que tot allò era una bogeria sense sentit va ressonar dins el seu cap com si d'un tro es tractés. Per un moment la incertesa el va tornar a trair. Ja no sabia què pensar. Aquella idea de dubte s'estava apoderant d'ell, i això no ho podia concentir, s'havia d'acabar. Va esborrar mentalment totes aquelles preocupacions, mirant d'autoconvèncer-se de que tot allò era real, que era important. A més a més, seguia capficat amb aquell codi indesxifrable, aquell codi que, si feia cas de l'enigmàtic RGB, no havia estat generat per ordinador.
En Gènic s'havia tornat a asseure en aquella cadira magnètica que feia dos anys que l'acompanyava en la majoria dels seus moments més importants. Era la testimoni de la majoria de reflexions que ell feia en veu alta, la receptora de la informació més diversa sobre el comportament humà actual. Aquella cadira però, no sabia que aquell era l'últim cop que l'Heracles de Ginebra, conegut també com a Gènic, hi seuria.
El noi d'ulleres de pasta, mirada inexpressiva, cabell fosc i curt, i barba insipient, es va aixecar, va anar cap al seu armari, i amb un tecleteig ràpid i precís, va ordenar a l'ordinador central que fes la maleta i programés un vol dirigit cap a Barcelona, per l'endemà a les cinc de la tarda. Quan l'assistent va demanar-li per quants dies volia roba, ell va escriure inocentment, "per un parell, gràcies Líria".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada