Capítol II - Poemes encriptats

El noi d'ulleres de pasta, seia a la seva cadira magnètica tot esperant impacient el missatge segellat que la nit abans li havia estat promès. Cada trenta segons mirava la pantalla del seu ordinador, tot esperant que el so diàfan del seu timbre el fes saltar de la cadira. Els minuts passaven, i el missatge no arribava. Ell, per la seva banda, ja havia preparat degudament la mostra de genoma que l'acreditava, la firma recorrent de l'època. Després de la Tercera Guerra Mundial, havien proliferat els visats falsos, les acreditacions robades, i les xarxes il·legals que es beneficiaven del gran cataclisme institucional i burocràtic que havia colpejat tan durament les societats modernes. Des de feia uns nou anys, la mostra de genoma, era imprescindible per realitzar qualsevol tasca. Des de gestionar els comptes bancaris, a fer transaccions, comprar béns d'alta qualitat, o portar espècies, ja fóssin d'animals o plantes, d'un espai habitable a un altre. I, la correspondència segellada, era una d'aquestes activitats que requerien de mostres genòmiques.

Capítol I - La Incertesa

Un noi contempla el seu ordinador embadalit. El color nítid de la pantalla se li reflexa a les ulleres de pasta, i tot i que de tant en tant es perceb un suau parpelleig de colors vius, el noi no aparta la mirada.

De cop, mou frenèticament el ratolí, pensant que pot ser així es tornarà a carregar de bateria, o que li respondrà com ell espera. Els moviments, cada cop més agressius, no semblen ajudar al noi, i desesperat, obre un calaix i en treu dues piles. S'afanya a col·locar-les al ratolí. Un cop ho aconsegueix, respira més tranquil, tot i que sembla que alguna cosa encara el neguitegi. Recolza l'esquena contra la cadira, fa un parell de respiracions profundes, medita i es prepara mentalment pel que ha de fer. 

Un sorollet agut i penetrant el descol·loca. És la senyal del xat IRC, pensa, i es comença a impacientar. Mira a la pantalla, i comença a tornar-se pàlid, sap que encara no té els resultats que esperen. 

Pròleg

"Un noi contempla el seu ordinador embadalit. El color nítid de la pantalla se li reflexa a les ulleres de pasta, i tot i que de tant en tant es perceb un suau parpelleig de colors vius, el noi no aparta la mirada.

De cop, mou frenèticament el ratolí, pensant que pot ser així es tornarà a carregar de bateria, o que li respondrà com ell espera..."